Ja fa uns dies que ha parat de nevar; només ha durat un parell de setmanes, però ja és més que l’any passat, en el qual directament no va nevar...
Sense neu però el temps no millora pas massa, seguim sota zero totes les nits i bona part del dia, així que les gelades son habituals, no para de ploure cada dos per tres i has de vigilar amb la bici.
Deixant de banda la meteorologia, les classes segueixen endavant, i per cada dia que passa s’acosta més l’exàmen final del curs, un “Prüfung zwischen A2 und B1” (que vol dir que tant et poden donar un A2 com un B1, sembla més o menys lógic). Les classes es van fent cada cop més pesades, entrem en la rutina que tots els estudiants de batxillerat que han fet les PAU coneixen: repeticions i repeticions d’examens d’exemple perquè la gent sàpiga com va, en teoria, i per reduir els nervis de no saber que et pot entrar.
Total, que després de mes i mig de mal de cap amb tants examens i punyetes, arriba el gran matí (que per cert, cau en dissabte): a les 8:45 som tots a la biblioteca municipal, on també es troben algunes de les oficines de la Volkshochschule (Universitat Popular en la versió catalana) per començar-ho tot.
El procediment és prou simple i similar el “Zwischenprüfung” que ja haviem fet feia uns mesos per el nivell A1. Tot comença amb l’exercici “Hören”, bàsicament comprensió auditiva; seguim amb „Lesen“, comprensió lectora; i “Schreiben”, que el nom ho diu tot, has d’escriure, en aquest cas, una carta.
Entre pitus i flautes arriba la pausa del migdia i anem cap a dinar alguna cosa i esperar el nostre torn per l’”Sprechen”, que es fa en parelles; i com era d’imaginar en la societat alemana, on exceptuant trens i burocràcia, tot és puntual, anem tard. Després d’esperar durant una bona estona, començem l’última porció de l’exàmen que queda amb una hora de retard, però que hi farem, donem el millor de nosaltres mateixos i cap a casa a sopar ja casi casi...
La següent setmana és festa, Setmana Santa, així que aprofitant les vacances ve la famíia aquí a conèixer a l’altre família, la d’aquí; per desgracia tot i que la setmana anterior ha fet una solana espectacular (per ser Alemanya, per la resta de món no tant) és arribar ells i començar a ploure...
Passen els dies i marxen, que han de treballar, i jo també... Passen només tres dies i ja he de preparar les maletes que s’acosta (al dia següent, s’acosta molt de pressa) el “Midtermseminar”, a veure com surt tot això.